Una temporada enriquidora i, esgotadora...

No cal recordar que el paper de la dona al mon, és essencial.
No em queixo de la meva condició de dona, mare, companya i treballadora. N’estic orgullosa, i al mateix temps, esgotada...
Mare se n’és els 365 dies de l’any, sort en tenim tots plegats!!
Tinc un fill i dues filles que son l’empenta del meu dia a dia. Per ells sóc i faig, son el meu pol principal d’actuació, això qui em coneix ho pot corroborar.
El curs escolar acaba al juny, però l’esportiu no ho fa fins a finals de juliol, i torna a iniciar-se a finals d’agost. Les competicions, els entrenaments, els intercanvis... ara fan vacances, però la programació del curs vinent, amb tota la logística horària que comporta, ja està en marxa de nou! El curs polític/laboral encara no ha acabat, que ja estem programant el proper, alhora que fem balanç de l’actual... i no es fa vacances, en qualsevol moment, veus una escletxa on actuar, i no et pots estar d’intervenir...
El mon no para de rodar i rodar, i amb ell tots/es nosaltres.
Creieu-me, és una sort que sigui així, què faríem si no??
Però els plantejaments més esbojarrats, m’indiquen que necessito un repòs...així que faré cas de la intel·ligència del cos/ment, i descansaré!
Bon estiu a tothom!!!

Tots necessitem una dosis de sinceritat...

Cal dir que sóc curiosa de mena, fet que em fa llençar-me a la piscina tot sovint, de vegades sense saber nedar... però vaja, amb treball i dedicació segur que m’ensurto... què voleu que us digui??
Abans de decidir-me a fer el canvi vaig buscar consell, i hi havia de tot, des del que em coneix des de fa temps i m’ho recomanava: “allò és activitat, tu ets guerrillera”, fins a la que per por a interferir en la meva decisió no es va mullar... ara penso: tant de bo aquesta “algú” s’hagués sincerat, no se si la seva opinió hagués fet que jo canviés de decisió, però si que possiblement, ara, no estigués escrivint aquestes quatre línees, ni plantejar-me el que actualment m’estic plantejant, un altre canvi.
Segur que sap de la meva gran admiració vers ella, segur que sap el gran bé que m’ha suposat el seu recolzament, la seva confiança, però vaig trobar a faltar una xerrada més sincera, i segur que també vaig fallar jo al no demanar-li què volia exactament que em digués.
De vegades, no parlem més del compte, per no ferir sensibilitats.
D’altres, obviem que el temps és una necessitat vital, i que dedicar temps a una persona propera, és invertir en millorar les nostres relacions, i amb això, millorar el nostre entorn.
Tant de bo, un dia d’aquests pugui trencar el silenci, i pugui arribar a sincerar-me sense crear ferides ni malentesos, tant de bo...