Malgrat tot, Felicitats!!!

Si, han estat 7 anys productius, on s’ha adquirit experiència i coneixements suficients com per continuar la feina, que s’ha de fer des de l’oposició? Doncs fem-la i fem-la ben feta! Que d’això en sabem molt!!! Que caram hem d’estar tristos a tothora! Si, és una gran patacada, però el dia a dia de molts i moltes de vosaltres (nosaltres) no ens permet caure, hem d’aixecar-nos i continuar lluitant per aconseguir els nostres somnis. No recordeu la cançó (o cançons...)? Malgrat la boira cal caminar... que el camí sigui llarg... vaja, i mil frases més que trobaríem per continuar amb el cap ben alt, el cor obert i el somriure a la cara!!
Aquesta ha estat la primera vegada que he seguit unes eleccions al Parlament de Catalunya tant de prop, no tant com m’hagués agradat, i això que ni formava part de les quadres que organitzaven els actes ni era una candidata. Si que tinc una debilitat vers una de les candidates i admiració per l’altre, totes dues s’han presentat per la demarcació de Girona. A banda de creure en un projecte de país que ens és comú: Esquerra Republicana de Catalunya!
Afirmo que per elles han estat uns dies de molta feina, moltes visites, moltes rodes de premsa, moltes trobades amb entitats, persones de diferents àmbits, convençuts i per convèncer... amb uns horaris bestials, unes llargues jornades, i és que cal recordar que en cap moment han deixat de banda llurs obligacions (ajuntaments, Consells Comarcals, Govern de la Generalitat...) per fer campanya. Com també afirmo que sempre ho han fet amb il·lusió i ganes, amb empenta encara que les adversitats, de vegades, hagin estat superiors als resultats aconseguits.
Això han estat aquestes darreres setmanes, però cal recordar que els darrers 7 anys, el seu dia a dia ha estat servir al país, defensant un projecte amb totes les conseqüències i amb el desgast personal que comporta. Sempre dretes, sempre amb un somriure a la cara, sempre a disposar.
Però hi ha diversos factors que han propiciat a una davallada a les urnes, cal un canvi? Potser si, però no cal que sigui precipitat. Sincerament, crec que s’ha d’analitzar l’actualitat i no adormir-se a la palla, tenim al davant una bona oportunitat per treballar amb més tranquil·litat el projecte de partit, cuidant a la militància i amics, obrint-nos a noves propostes. Cal treballar, treballar i treballar, que és el que millor sabem fer.
Una abraçada!!

EL XQUÈ D’ALGUNES COSES

Avui m’han demanat perquè varem presentar-nos a les eleccions del 2007, separant-nos del grup que s’havia format amb intenció de fer de Celrà un referent territorial en participació, transparència, bona gestió…

No he volgut contestar, ja que fa temps que intento trobar Canals de comunicació, fins i tot de col·laboració amb el grup al qual pertany la persona que m’ha fet la pregunta, sense que aquests intents hagin donat fruits, simplement el silenci...

Per mi, tot va començar per una falta de comunicació, originària pel dia a dia atrafegat de tots i totes plegades.

Aquesta falta de comunicació, va originar discrepàncies no resoltes, malentesos i desconfiances entre uns i uns altres, creant un buit entre la manera d’entendre i fer d’uns i la manera d’entendre i fer d’uns altres.

Soc del parer que les discrepàncies, la varietat de criteris, són riquesa.

Hi ha discrepàncies que si tothom té interès en solucionar, són possibles de resoldre: parlant s’entén la gent.

Hi ha moments que la comunicació és nul·la, i cal buscar i treballar perquè no passi, i si perquè el dia a dia ens té tant ocupats, no ens permet trobar aquests canals de comunicació, la cosa no pot acabar bé.

La comunicació entre tots els membres d’una organització és vital pel bon funcionament d’aquesta.

Només amb una bona comunicació hi ha una bona entesa.

Només amb una bona comunicació hi ha la possibilitat de discutir creant riquesa en l’acord.

Només amb una bona comunicació, on tothom té la mateixa informació, tothom té la confiança en què l’altre o els altres no li estan amagant res.

Jo no vull trobar culpables, vull trobar solucions.

Vull poder confiar i discutir per arribar a un bon enteniment. Crec en les paraules i vull creure en totes les persones amb les que comparteixo viatge.

Al cap i a la fi, tots i totes, sembla ser, volem el millor pel que ens envolta amb més proximitat.

Primer Consell d'Administració de l'Escola de Dansa Municipal de Celrà

Ahir varem celebrar el primer Consell d’Administració de l’Escola de Dansa Municipal de Celrà, a partir d’ara EDMC.
Cal dir que em va agradar el detall de l’equip de govern de fer-me particip d’aquest òrgan, tot i que m’hagués agradat més que haguessin fet la proposta al grup municipal d’Icelrà i que fos aquest qui decidís qui podia participar-hi. De vegades, les formes ens perden!
Bé, superat el primer pas, el de l’aprovació dels membres per ple, va arribar la primera convocatòria, en un procés un xic diferent del que estic acostumada, ja que l’ordre del dia no va arribar fins just un dia abans i sense cap més documentació, però vaja, les presses del començament del curs i tot plegat fan que aquest fet no sigui important, ja s’anirà millorant.
Arribant al dia i hora de la convocatòria, ja som a l’Ajuntament, on a peu d’escala em trobo amb el Regidor de Medi Ambient i la Directora de l’EDMC. Saludo a tots dos, la directora diu que no em coneix, li dic qui sóc i li faig saber que havia treballat a l’EMDC quan aquesta era gestionada per la Perla i ella havia estat alumna d’aquesta. No em recorda, bona senyal? Segur que si, ja que jo era simplement l’administrativa i no havia de “destacar amb res”.
Res, comencem un cop han arribat totes les persones convocades.
La directora lliura dues còpies del que serà el document a seguir per tothom... se li diu que la propera vegada es presenti amb una còpia per a cadascú, i seguim el guió...
Tant el que fa a la feina feta, tot em sembla correcte, el calendari marcat per tot el curs, el pressupost (tot i que cal concretar un xic més), també. No hi ha res a destacar ni positiva ni negativament.
Hi ha una bona notícia: la setmana vinent serà signat un conveni amb el Departament d’Educació de la Generalitat, on s’acordarà l’homologació dels estudis realitzats a l’EDMC! Dotació econòmica per sufragar, en part, les despeses de l’escola i un reconeixement de tot l’esforç que Celrà ha fet per mantenir la dansa i consolidar-la! A més, també s’han iniciat converses amb la Direcció de l’IES per treballar per tal d’aconseguir lligar estudis amb l’Institut del Teatre, tipus Grau Mig o Superior.
Què voleu que us digui, sabeu què en penso, les coses es podrien haver fet millor, però crec que no anem malament... segur que no és el mateix un funcionament vers l’altre, però en moments econòmicament durs com els que estem passant, a Celrà li convé aquesta mena de convenis, i també que s’hi treballi per aconseguir més.
No hi entenc en dansa, segurament el que oferia la Perla no és el mateix que s’ofereix ara, però si es tria la línea de reglar estudis, no és del tot possible (o potser si) fer les dues coses... hi ha uns mínims a complir, amb unes exigències superiors al que es feia: dansa amb música en viu, base tècnica... i resultats! segurament, amb el temps si que es pugui oferir les dues variants: la reglada i la no reglada... o fins i tot ara! Aneu a saber... però això ara no depèn de nosaltres...

Parlar amb els murs...

Fa dies que ho intento, i fins a data d’avui, no ho he aconseguit... el què? Un acostament de postures, una trista reunió amb tots els agents implicats/interessats presents...
Què pot passar si no es produeix? Doncs que veurem com la nostra inactivitat provoqui que el poble caigui en mans d’algú més desaprensiu, on l’amiguisme prevalgui per sobre de la ètica...
Continuaré lluitant per aconseguir-ho, que no sigui dit que no ho he intentat!!

31 d'agost, finals d'estiu?

Ja som finals d’agost, per molts/es l’inici de la feina desprès del descans estival, per altres l’inici de les vacances desprès d’un estiu treballant… sigui el que sigui, som finals d’agost amb la tramuntana amanint tot darrera, augurant el que ja és obvi: l’estiu (el que entenem com estiu, època de descans, vacances, sol i platja,….) ja s’està acabant.
Ha estat un petit període de descans i desconnexió, en companyia de la família i els companys, on les llargues nits d’estiu en tertúlia familiar han estat les protagonistes.
Un estiu diferent als darrers, un estiu que ha servit per, per primera vegada en molt temps, desconnectar de tot.
Gran falta feia, bàsicament pel nou curs que estem a punt de començar, on els horaris solapats prendran el lloc als cafès i xerrades a qualsevol hora i sense presses. Feina, escola, gimnàs, judo, anglès, campionats, partit, municipi... tot ha d’encaixar a la (quasi) perfecció. Tot ha de tenir el seu espai/temps procurant de no morir en l’intent.
...i ja som a finals d’agost...

A tots els Regidors i Regidores,

Recordant algunes paraules del periodista Albert Om que el passat 5 de juny de 2007 va publicar al diari Avui un article que deia així:

“Tota la meva admiració pels 9.000 nous regidors dels ajuntaments. Mentre vostè i jo ens gratem la panxa al sofà, ells treballaran per fer realitat la piscina municipal on vostè i jo podrem nedar cada matí.
I no ho faran per diners. Als municipis grans, on la dedicació a l’ajuntament sol ser exclusiva, molts càrrecs electes han de renunciar a feines més ben remunerades a l’empresa privada. Als municipis petits, on la dedicació sol ser parcial, la renúncia que han de fer alcaldes i regidors és a tenir més hores lliures per a ells. Canvien el partit de futbol sala dels dimecres o el Ventdelplà del dilluns i dimarts per una comissió de govern o per una assemblea de barri.
Els alcaldes estan molt més a prop dels veïns que no pas dels perversos aparells dels partits polítics. Són com presidents d'escala. Tothom els para i els fa saber allò que els molesta del seu carrer o del seu barri. Són persones que tenen els mateixos problemes que vostè o que jo – un nen amb otitis, un pare amb Alzeimer, la hipoteca que s’enfila- i, a sobre, els toca carregar amb les preocupacions col·lectives (...) la immensa majoria dedicaran els millors anys de la seva vida a pensar en el progrés del seu municipi, que també és el nostre.
I, a canvi es troben que en els últims anys han perdut bona part de la consideració social de què gaudien abans. Han entrat a formar part d’allò que es diu la classe política, el col·lectiu més insultat i ridiculitzat d’aquest país. als alcaldes se’ls caricaturitza com uns depredadors del medi ambient, que només volen arribar al poder per requalificar terrenys i omplir-se les butxaques de comissions il·legals. Per això, trobo admirable que, enmig d’aquest clima hostil on tots són posats al sac dels ineptes i corruptes, encara hi hagi 9.000 homes i dones de bona fe que estiguin disposats a treballar pel seu municipi.”
...

Vida fàcil...

Si, unes paraules semblants són les que ha dit el nostre President aquest cap de setmana a la Convenció d’Esquadres d’Esquerra a Lloret, i no puc menys que estar d’acord en tot el seu significat, però en el real.
Els de la meva generació no hem viscut cap mancança, no hem viscut cap guerra. Hem obert la nevera, i sempre hem tingut quelcom per “picar”, hem viscut, i vivim, en l’abundància… si, us heu parat a pensar si realment necessiteu 10 parells de sabates? I 14 pantalons? I 17 jerseis?... i podria continuar. Només cal que mireu el que teniu als armaris i calaixos de casa… quantitats d’andròmines que no feu servir per absolutament res de res. I això, això un moment o un altre, algú (un mateix, segur) ha pagat amb calers.
Hem creat una societat d’un “benestar” mal interpretat, sóm una generació que, disculpeu-me l’expressió, fa por. S’ha demostrat amb les darreres nevades: sense corrent elèctric, anem perduts…
Cap a on volem anar? Què som? D’on venim??Crec que realment, no tenim resposta “sincera” per aquestes tres qüestions

Festa Major 2010,

Ja el divendres a la tarda se sentia l’ambient festiu… corredisses neguitoses típiques de qui està a punt d’acabar un projecte i ho vol tot perfecte.
El temps també acompanyava, se sentia olor primaveral…feia un sol espatarrant al qual algun núvol li volia fer la guitza.
Tot a punt... Començava la Festa Major!!
El pregó en un marc incomparable del municipi, a la Torre Desvern, a càrrec del grup més internacional de Celrà, Mal Pelo. La programació de divendres tarda nit pintava ser exitosa... i no va decebre: fins i tot gent de més de 70 anys deia que era dels cops que veien una festa major tant concorreguda. Gent d’arreu del territori gironí havien triat Celrà. El concert jove del divendres, va sobrepassar amb escreix tota previsió. A destacar: el grup OTTO, un grup de jovent de Celrà, quasi tots companys de la generació del 91, varen oferir un espectacle digne de veure, i no parlo de la música, si no que parlo de l’estampa que han deixat gravada per molts anys a la meva ment, i segurament a la de molta altre gent: un munt de jovent del municipi, fent gala del concert, gaudint de la Festa Major, gaudint del moment... va ser preciós.
El dissabte va transcórrer amb les típiques activitats: cercavila infantil, patis oberts... i altre cop, el gran encert del dia: espectacle a càrrec d’en Pep Plaza a l’envelat.
Ja som diumenge a la tarda, el temps ha deslluït un xic les activitats del matí, tot i que s’han pogut realitzar quasi totes. Avui hi havia jornada de portes obertes a l’Escola Municipal de Dansa de Celrà. Com a obra, m’ha agradat, com a contingut, confiem que també.
D’aquí una estoneta, baixada de carros al costat de casa, hi anirem a fer el llufa...
Demà, tot culminarà al vespre amb el piromusical, el qual, cada any va a més.
I ja s’haurà acabat...
Cal dir que aquest any, han sabut sumar com temps enrere. La generació de nois i noies més jovenets, han volgut col·laborar amb la Festa Major. L’Ajuntament ha col·laborat amb la Carpa dels Cuiners/es Solidaris/es. I tot això ha propiciat que tothom estigués més receptiu, més obert, fent que tothom sentís la Festa Major, com la seva Festa Major.
Cal felicitar-los a tots /es plegats, per saber sumar i encoratjar-los per continuar sumant, Celrà s’ho mereix, nosaltres ens ho mereixem.
Visca la Festa Major!!

De Sant Jordi a Sant Jordi...

Quasi en acabar la setmana, me n’adono que cada dia soc més conscient del que succeeix cada dia al nostre entorn, (serà que vaig madurant...)
Fa 2 anys, per la Diada de Sant Jordi, tot voltant per la Rambla de Girona, vaig observar com diferents entitats emetien, cadascuna amb el seu llenguatge el mateix missatge: Llibertat per Catalunya.
Aquest any, en el mateix context, fent balanç amb un company, ahir varem qüestionar si som o no conscients del moment històric que la societat està provocant, vaja, el que estem provocant. La gent vol (volem) quelcom millor, i aquest “quelcom” és un pensament, un desig comú.
Se que serem capaços/es...

UN DIA QUALSEVOL…

Si, avui ha estat un dia qualsevol, un d’aquells que tot ha transcorregut amb normalitat, sense cap fet destacable…
Com quasi cada dia, m’he llevat abans de les 7, he estès la roba de la rentadora que vaig programar ahir al vespre, he recollit la que vaig estendre ahir al vespre, n’he engegat una altra, he tret el gos... i s’han fet les 7!!
La Mireia havia d’estudiar i acabar d’enllestir alguna feina per l’escola, no disposa de més hores, i l’he despertada a les 7. Despertar una criatura d’11 anys a les 7 del matí per fer deures, comporta que hi has de ser per donar-li suport, no només de coneixements, si no que també moral, així que mentre feia els pocs deures que li quedaven, jo he aprofitat per trastejar entre les seves maletes, preparant els esmorzars escolars, signant controls, repassant paperassa amb informacions vàries, preparar-los la roba i les bosses de les activitats extraescolars del dia...i s’han fet les 8!!
Hora d’esmorzar, despertar suaument la Meritxell... airejar les habitacions, fer els llits, són les 8:30!!
Rentar-se dents, empolainar-se, mentre estenia la roba de la darrera la rentadora, recollia la paradeta de l’esmorzar, posava aigua i menjar al gos, al gat, al conill... són les 8:45!!
Hora de marxar cap a l’escola: claus en mà, bolso, jaquetes, maletes escolars, tot llest? Si, berenar preparat amb les bosses de les activitats de la tarda enllestides, tot tancat... ja podem marxar!!
Intento inculcar la importància d’arribar d’hora als llocs, així que són les 8:50 quan sortim del garatge de casa direcció l’escola, són les 8:53 quan fem la 1a paradeta i baixen les nenes: fins a les 5 mama!!
Continuo fins a Salt, on tot transcorre amb la mateixa normalitat habitual... són les 3... potser que anem per plegar, no? Marxa el cap, marxa alguna administrativa, marxa tothom... i me’n recordo que hi ha reunió a la tarda, així que obro el correu per recuperar l’ordre del dia, i ja m’embolico a contestar-ne d’altres. També em dona per entrar al feisbuc, i llegeixo alguna coseta que no fa bona pinta, contesto que vull saber... ja m’ho faran arribar... ui!! Són les 3:45!!! i he de tornar a Celrà, dinar, recollir les nenes... però abans he de passar a recollir la carn!!
Són les 4:15 quan arribo a casa carregada amb la compra, sort que sempre hi ha quelcom cuinat a la nevera, avui espaguetis a la cabronara i un parell de taronges faran el fet. El gos reclama sortir, però avui s’ha de conformar amb sortir al pati a respirar aire fresc...
Són les 4:40, fem memòria: dur les nenes a llurs activitats, reunió, i...ui, i Sopar amb en Tresserres!!! Què hi ha a casa per sopar? Ostres, i en Josep té la mare ingressada... va, enllestir una mica el sopar no em costa res... fet!!
Són les 4:55, el sopar està mig enllestit: les patates pelades i tallades per que siguin fregides en un momentet, la carn a la nevera, l’amanida només cal amanir-la... avui es lleparan els dits!!
Bosses i berenar, i cap a buscar les nenes!!
Duem la Mireia cap el Salt Gimnàstic Club, entrena a diari fins a les 9 del vespre, i la Meritxell cap a l’Anglo School Salt.
Aprofito el moment per retornar un parell de trucades: converses amb 2 amigues sobre el problema d’una tercera... i és que no es pot badar... estem esparverades... la malaltia d’una filla, ens afecta com a mares, com a amigues, com a dones... més en tractar-se de la malaltia que es tracta... anorèxia...
Arribo a casa tocades les 2 de la matinada, la reunió ha estat bé, i el sopar en companyia d’en Tresserres, genial, i és que tenim el gran honor de comptar amb una gran persona, un pou de saviesa, com a Conseller. És un orgull!!!
I no em puc treure del cap la filla de la tercera amiga...ni de la seva malaltia...en part, una malaltia produïda per uns estereotips marcats per la societat actual: ser dona pot ser dur si no es tenen les coses clares.

A la Pilar, i a tantíssimes persones que lluiten per que els petits entrebancs de la vida, siguin això: petits!

Hi ha escenes que et demostren que les dites populars com: la necessitat fa la força, tenen fonaments.
I es que el quadre d’aquesta tarda, precisament m’hi ha fet pensar:
La senyora, collia llenya, la carregava al seu vehicle, mentre l’home, amb les seves limitacions, l’ajudava en el que podia. No fa pas gaire, les posicions dels dos, eren totalment oposades, era l’home qui collia, tallava i carregava la llenya, mentre la dona li feia un cop de mà.
La meva primera reacció ha estat aturar-me per oferir ajuda... la segona, instants desprès de fer l’intent de parar, ha estat la de saludar i marxar. Cal dir que he marxat amb llàgrimes als ulls, unes llàgrimes agredolces per que m’ha vingut al cap la duresa amb la que la vida ha tractat a la dona en qüestió, però alhora amb la fermesa i amb l’empenta que, amb pit i collons, la dona està afrontant el seu dia a dia.

A la Pilar, i a tantíssimes persones que lluiten per que els petits entrebancs de la vida, siguin això: petits! El més gran sentiment d’admiració!!

Escola Municipal de Dansa de Celrà

El passat dimarts 9 de març, a Celrà varem celebrar el Ple Ordinari. Un dels punts que es van tractar, era sobre l'EMDC.

Des del Grup Municipal d'Icelrà, llista adscrita a ERC, varem llegir el següent manifest:


Disposar d’una escola de dansa al poble que pugui oferir, també, ensenyament reglat és una prioritat per iClerà, però el mètode, sense debat, i el model que proposa l’equip de Govern ens fa impossible fer-nos nostra la proposta.

Un dels motius que va impulsar l’aparició d’iCelrà, va ser impulsar la participació activa en la governança de Celrà de les entitats i de les persones que des d’un esperit de construcció, volen participar en un nou model de poble, en una nova manera de governar, menys lligada al presidencialisme i a les minories il·lustrades.

Des del Grup Municipal d’iCelra, hem intentat que l’Equip de Govern apostés o si més no facilités un model de gestió delegada, amb tots els controls i garanties.

La veritat és que no hem tingut cap èxit i cada vegada més l’Equip de Govern ha optat per la municipalització en el sentit de la gestió directa i personalista, ho hem vist amb el Consell de Cultura, amb el tractament diferenciat entre els esplais “municipals” i els esplais lligats a entitats del municipi, com si el què és de l’Ajuntament fos més Celrà que la resta, ho hem vist amb el concurs del Cívic.

La possible desaparició de la Perla és el darrer pas en la desincentivació de la vida cívica de Celrà. Si no errem, la única entitat que encara té una incidència directa en la vida municipal, és la Gresca...llarga vida a la Gresca.

Som un poble petit, que ens podem permetre el luxe d’assajar fórmules que en una gran ciutat es fan molt difícils, incentivar la participació activa en la presa de decisions per part de les entitats i persones involucrades en la construcció del municipi, és una de les apostes que valen la pena i en les que la voluntat política podria fer superar els límits i condicionants legislatius, una aposta per vincular les persones amb la gestió directa dels seus pobles, una aposta per tornar a creure amb la POLÍTICA.

Des del nostre punt de vista, l’Equip de Govern ha potenciat la política de grans edificis, per sobre la construcció de una xarxa cívica activa que pugui aportar contingut, als edificis i al poble. Just a les antípodes del model que nosaltres defensem.

Abocar, en aquest cas a la Perla, una de les entitats que ha fet de la Dansa un dels referents de Celrà, a la seva desaparició és una noticia penosa.

Davant d’això hem decidit abstenir-nos i fer la màxima divulgació de la nostra manera d’entendre la governança.

Zona Blava a Sant Narcís

Darrerament he llegit a través del facebook crítiques sobre l’actuació de transformar una part dels aparcaments de Sant Narcís, en zona blava.
Avui, sense anar més lluny, he estat al barri, a la zona del GEIEG, per concretar, i què voleu que us digui, HE POGUT APARCAR, quan abans NO PODIA FER-HO.
No treballo ni visc a Sant Narcís, però m’hi acosto tot sovint a comprar-hi, quan no tinc temps de fer-ho al poble.
Durant un llarg període de la meva vida, vaig regentar un petit negoci familiar al Carrer Pare Coll, així que sé de què parlo, conec la zona. Per llavors, parlo de fa més de 10 anys (i algun més), el meu negoci funcionava a tot drap amb algunes hores “punta” gràcies a la “doble filera” (no permesa reglamentàriament, però). I com jo, la fleca, el ferreter, la fruiteria, la carnisseria... al cap d’un temps, es va decidir de transformar el barri ampliant les voreres per deixar pas a unes voreres “peatonals”, eliminant part dels aparcament, i carregant-se la “doble filera” de la qual tots vivíem unes glorioses hores puntes...
Va ser un abans i un desprès, però una actuació necessària: hi havia llum, i el barri va passar de tenir unes voreres gairebé impracticables, a tenir-les amples i agradables al passeig dels veïns i veïnes.
En els darrers anys, anar a comprar al barri era gairebé impossible, així que entenc la decisió de transformar part dels aparcaments en zona blava, així s’evita que certs vehicles estiguin durant mesos aparcats (o abandonats) i també s’evita l’efecte “aparador de venda de cotxes”, molt freqüent al Passeig d’Olot sector dominiques. També crea aparcament per les persones que hi van a comprar...
Fins aquí, la part positiva...
Les crítiques llegides venen perquè no s’ha creat cap alternativa d’aparcament “gratuït” al sector que solucioni un problema d’arrel als anys 60-70-80, quan es van construir la majoria d’edificis “SENSE APARCAMENT”. Per llavors, no era un requisit imprescindible a l’hora de concedir llicències per edificar, donat que no era habitual que cada nucli familiar tingués un vehicle, o més, com ara.
Les obres del TAV també han influenciat en tot l’entramat, dificultant el transit i molestant força a les persones que hi viuen, fent tot encara més complicat...
Així que per una part celebro les zones blaves, però trobo a faltar una solució als problemes reals dels veïns.