A la Pilar, i a tantíssimes persones que lluiten per que els petits entrebancs de la vida, siguin això: petits!

Hi ha escenes que et demostren que les dites populars com: la necessitat fa la força, tenen fonaments.
I es que el quadre d’aquesta tarda, precisament m’hi ha fet pensar:
La senyora, collia llenya, la carregava al seu vehicle, mentre l’home, amb les seves limitacions, l’ajudava en el que podia. No fa pas gaire, les posicions dels dos, eren totalment oposades, era l’home qui collia, tallava i carregava la llenya, mentre la dona li feia un cop de mà.
La meva primera reacció ha estat aturar-me per oferir ajuda... la segona, instants desprès de fer l’intent de parar, ha estat la de saludar i marxar. Cal dir que he marxat amb llàgrimes als ulls, unes llàgrimes agredolces per que m’ha vingut al cap la duresa amb la que la vida ha tractat a la dona en qüestió, però alhora amb la fermesa i amb l’empenta que, amb pit i collons, la dona està afrontant el seu dia a dia.

A la Pilar, i a tantíssimes persones que lluiten per que els petits entrebancs de la vida, siguin això: petits! El més gran sentiment d’admiració!!